Imagina’t una situació fictícia on et trobes amb les mans lligades a l’esquena. Estàs assedegada. Entra una persona per la porta. Què fas?
a) Et lamentes: “Quina set que tinc!”
b) Et lamentes: “Ningú em dona aigua… Per què???”
c) Et dirigeixes a l’altre i dius: “Tinc set. Em pots donar aigua, si us plau?”
d) Et dirigeixes a l’altre i dius: “Em pots deslligar, si us plau? Tinc set.”
Pel títol, ja hauràs entès per on vaig. Les persones que respondrien a) o b) es “queixen”; les de c) o d) expressen la seva necessitat i demanen ajuda.
Amb aquesta escena fictícia vull il·lustrar el tema d’avui: la queixa. I ho he fet partint d’una escena on la persona té les mans lligades, però en el dia a dia també passa a persones sense limitacions aparents.
La queixa
La queixa és una expressió de malestar, com d’insatisfacció o de percepció d’injustícia. La particularitat de la queixa és que, a més a més, no hi va associada cap acció. Hi ha un “no puc fer-hi res” implícit. Aquest desempoderament sovint s’arrela en aprenentatges primerencs, on les necessitats no van ser cobertes i l’única manera de rebre atenció i afecte era mitjançant la queixa. Potser, fins i tot, prendre la iniciativa dins la llar familiar era mal vist, i per tant, la queixa era un camí segur per intentar obtenir allò que podia mitigar el malestar.
La queixa pot ser quelcom irritant per a “l’espectador”, però cal dir que sovint amaga una necessitat real no atesa; una necessitat que la pròpia persona és incapaç d’atendre per si sola. O, almenys, és el que ella creu.
Podríem diferenciar dins la queixa la part de la persona que té una necessitat –la part necessitada– i la part que gestiona aquesta necessitat –la “gestora”– a través del lament. Reconeixent que la manera que té la part gestora de protegir la necessitada és a través de la protesta, validem així la ferida d’aquesta part més vulnerable. Portar a la consciència aquestes parts ajudarà la persona a desenvolupar els recursos necessaris per empoderar-se.
Photo by Andrea Piacquadio
El retret
Aquí voldria fer un incís per parlar del retret. La queixa i el retret s’assemblen en el sentit que ambdós són expressions de malestar desempoderades. Tanmateix, en el retret, s’hi afegeix algú altre. És personalitzat i carrega la responsabilitat directament sobre l’altre. La queixa, en aquest punt, ha trobat un objecte on penjar la culpa. Es tracta d’una forma més agressiva i destructiva, que pot fer molt de mal en les relacions.
En qualsevol cas, estem davant d’una expressió d’impotència, com la queixa, on la part “gestora” necessita sentir que recupera el control de la situació i reafirmar-se moralment: “Jo faig bé les coses, però tu t’equivoques / no compleixes / no m’escoltes…”.
La queixa en mi
Posem que t’adones que et queixes sovint. Potser la teva parella o algun amic t’ho ha fet saber. Què fas amb això?
El treball comença, com comentava més amunt, per reconèixer la funció positiva de la queixa i poder entrar-hi en diàleg. Possiblement, quan li donis cert espai, se’t faran evidents les necessitats reals que amaga el lament o el retret. Potser també comprendràs que és una part que funciona amb informació antiga, adaptada a un context que ja no és el present.. Potser et va servir en una època de la teva vida, però ara és més una càrrega que no et permet créixer ni tenir relacions tan saludables com voldries.
Veure la necessitat real darrere la queixa et permetrà desenvolupar un autosuport emocional per ocupar-te de les teves necessitats des d’una expressió clara i honesta, acompanyada d’accions per satisfer-les.
La queixa en l’altre
Si et trobes a l’altra banda —i és la teva parella o un company de feina qui es queixa sovint—, què pots fer?
Si has arribat fins aquí, potser la queixa o el retret de l’altre et genera sensacions desagradables. És a dir, pot activar alguna part interna teva que remet a la teva pròpia biografia primerenca. Pot ser que desperti una part teva antiga i dolguda, i que una altra part reaccioni, per exemple, amb ràbia, des de l’ajudador, el solucionador o l’agressivitat passiva.
La meva recomanació és que acullis la part pròpia que gestiona el dolor antic que es desperta quan l’altre es queixa, i observis quines estratègies fas servir per respondre a la queixa o al retret. Quan siguis capaç de posar en paraules el malestar que et genera l’actitud de l’altre, podràs expressar amb assertivitat el que necessites.
Del malestar a la responsabilitat
La queixa pot ser —paradoxalment— un primer pas cap a l’empoderament. Si la persona és capaç de recuperar la sensació que pot fer alguna cosa amb el que sent, la queixa es pot transformar en una demanda clara, en una acció o en un límit.
Per això, cal reconèixer les pròpies emocions i identificar les necessitats que s’expressen de manera encoberta a través de la queixa. Així, la persona podrà respondre al món no pas des de la reacció passiva, sinó des de l’acció activa i creativa.