Fa poc vaig facilitar uns tallers a una escola de primària sobre el bullying i la convivència. Aquesta experiència m’ha portat a reflexionar més profundament sobre el tema.
Quan em trobo amb pares (començant per mi mateix) que m’expliquen que el seu fill és insultat, aïllat, ignorat o menystingut, o bé que és ell qui insulta, ignora o menysprea els altres, els convido a posar-se en contacte amb l’escola ( si no ho han fet ja) per entendre què està passant i que s’abordi el problema d’arrel. Però, tot seguit, els animo a atendre l’infant amb una presència serena, sostenint el dolor que pugui emergir sense deixar-se arrossegar per ell. Explico que si l’infant troba en els seus progenitors un espai segur on ser contingut, vist i estimat, la força de les agressions (o les ganes d’exercir-les) a l’escola perd intensitat. Si el vincle amb els pares es manté ferm i segur, l’impacte dels conflictes escolars disminueix significativament.
En aquest context, he reprès el llibre Tus hijos te necesitan, de Gordon Neufeld i Gabor Maté que tenia a mig llegir i m’ha resultat reveladora. La tesi del llibre és que un dels problemes fonamentals del desenvolupament de nens i adolescents és la substitució del vincle parental pel vincle entre iguals. Quan aquests es vinculen més profundament amb els seus companys (o iguals) que amb els seus pares o cuidadors, el seu desenvolupament emocional se’n pot veure afectat. Aquesta “orientació entre iguals” pot generar conseqüències com la manca de respecte pels adults, problemes de comportament, dificultats d’aprenentatge, ansietat, aïllament i immaduresa emocional. Es dona així un context fèrtil per a que hi hagi situacions d’assetjament.
Però, què volen dir amb “vincular-se més profundament”? Els autors expliquen que el problema sorgeix quan la relació que sorgeix naturalment de l’aferrament natural cap als pares (i altres figures adultes) es desplaça cap als companys. Però què és l’aferrament?
L’aferrament en la societat actual
L’aferrament és el vincle afectiu profund que es forma entre l’infant i la seva figura principal de cura. Aquest vincle és fonamental per a la supervivència, però també configura el model intern que l’infant desenvolupa sobre si mateix, els altres i el món. Segons la qualitat d’aquest vincle, parlem d’aferrament segur, ansiós-ambivalent, evitatiu o desorganitzat però ja ho desenvoluparé en algun altre moment.
Tradicionalment, l’aferrament es construïa naturalment dins la família i la comunitat. Però, en l’actualitat, les llargues jornades laborals, la fragmentació familiar, la institucionalització precoç de l’educació i l’omnipresència de les tecnologies han desconnectat emocionalment molts infants dels seus adults cuidadors i de referència . Així, busquen en els seus iguals l’orientació, la seguretat i la identitat que idealment trobarien en els adults de referència.
El bullying segons Neufeld i Maté
Com dèiem, quan els infants no troben prou presència emocional i referència en els adults, poden buscar orientació i seguretat en els seus iguals. Aquest desplaçament, tot i ser natural en certes etapes, pot generar dinàmiques de dominació i exclusió dins el grup de companys. Sense la maduresa emocional necessària, alguns nens poden buscar controlar o reafirmar-se a costa dels altres.
Així, pot emergir el bullying com una resposta a la desconnexió i la inseguretat. Més que buscar culpables, la invitació és a comprendre aquestes dinàmiques i reforçar vincles significatius amb els adults com a base de protecció i desenvolupament saludable.
Les causes
Com a pares, és fàcil caure en la culpabilitat quan llegim això, però és important entendre que aquest fenomen té moltes causes i aquestes son tant d’índole social com familiar. Entre els factors que poden dificultar el vincle segur —molts dels quals escapen sovint del nostre control— trobem:
- Separacions, divorcis o absència emocional
- Ingressos en edats molt tendres a llars d’infants o escoles
- Excés de pantalles i xarxes socials
- Pressió laboral que resta temps de qualitat amb els fills
- Una cultura que prioritza la independència abans que el vincle
Abans de començar a carregar-nos de culpes, recordem que en els nostres fills desitgen més que res vincular-se amb els seus pares! Així que sempre estem a temps de recuperar la relació que sana!
Com detectar-ho
Quan els infants busquen més referència i validació en els seus iguals que en els adults, sovint poden mostrar comportaments que els adults interpretem com desafiants o desconnectats. La invitació és de no veure-ho com un problema de conducta i entendre-ho com un senyal de desplaçament del vincle cap als iguals. Els següents indicadors poden indicar aquesta orientació cap als iguals:
- Dificultat per obrir-se emocionalment als pares
- Desafiament de l’autoritat
- Dependència excessiva de la validació dels companys
- Ansietat, inseguretat o depressió
- Addicció a pantalles o xarxes
- Conductes de risc o sexualització precoç
Aquests trets no són problemes de conducta com a tals sinó símptomes d’aquest desplaçament del vincle cap als iguals.
Què podem fer
A partir de tot això, la invitació als pares és a:
- Intimitat: Crear intimitat emocional, buscar moments compartits, escoltar activament i mostrar-se present afectivament.
- Rituals: Crear i mantenir rituals de connexió adaptades a l’edat com, per exemple, el conte d’abans d’anar a dormir pels petits, activitats de jocs junts o d’esport, etc.
- L’atenció vindrà amb el vincle: No competir amb els companys per l’atenció dels fills, sinó posar el focus en reforçar el vincle.
- Autoritat compassiva: Com a pares, ser líders afectuosos compaginant fermesa i compassió.
- El vincle com a prioritat: Prioritzar la cura del vincle per sobre del càstig o la recompensa.
- Fora tecnologies: Minimitzar la sobreexposició a pantalles.
- Xarxa adulta: Donar espai a entorns on els infants estiguin envoltats d’adults responsables.
Per concloure
Me n’adono que l’exigència dels horaris, les presses i les dificultats del dia a dia ens allunyen sovint de l’atenció al vincle real amb els nostres fills. I és llavors quan els conflictes o les dificultats dels infants ens interpel·len a abordar el que està passant. I si ens prenguéssim un conflicte escolar o un “mal comportament” com una senyal que aquests nens i nenes necessiten ser vistos i sostinguts per un adult? Potser ens estan convidant, d’una manera subtil, a parar, escoltar-los i acollir-los. Potser la millor protecció contra els efectes nocius de situacions d’assetjament a l’escola és la de cultivar, des de casa, relacions profundes, segures i amb presència.