Amb la psicologització de la nostra societat, un altre terme que s’ha popularitzat —a més de trauma, límits, etc.— és el de narcisisme o narcisista. S’ha començat a utilitzar amb certa lleugeresa per denominar persones egoistes —o algú que “es mira el melic”—, arrogants i amb un sentit grandiós d’autoimportància, però amb un aspecte més tòxic: s’aprofiten dels altres per aconseguir els seus propis fins.
El narcisisme és real
Vagi per davant que, efectivament, hi ha persones així. El DSM-V (el manual de diagnòstic de la Psicologia Clínica) descriu el trastorn de la personalitat narcisista com un patró persistent de grandiositat (en fantasia o en comportament), necessitat d’admiració i manca d’empatia. Aquestes persones, de vegades, poden generar ambients tòxics al seu voltant, la qual cosa és especialment nociva en contextos com el laboral o el familiar.
A més, amb aquestes persones, que sovint són carismàtiques, és fàcil no adonar-se que estem sent manipulats; per això, resulta difícil establir un límit saludable si no som conscients del joc que es desplega davant nostre.
(En aquest punt, no em puc estar d’animar a les persones que puguin estar en una situació d’assetjament que busquin ajuda legal i/o terapèutica.)
El narcisisme més enllà del sentit clínic
Tot i que el narcisisme clínic existeix, vull fer arribar una idea una mica més controvertida: el narcisisme el “tenim” tots.
En sentit ampli, tots ens sentim únics, requerim atenció i, de vegades, som poc empàtics. També, des de la nostra ferida caracterial, manipulem.
Amb aquestes frases provocadores, vull fer veure que, sense ser-ne conscients (o sí!), tots anhelem atenció i tots manipulem —potser sense mostrar necessàriament la grandiositat o la supèrbia del narcisista clàssic, però ho fem. Fins i tot es pot fer des de la sensació d’inferioritat, des de la cura cap als altres o segons qualsevol dels trets que configuren el nostre caràcter.
La proposta que us faig és, en comptes de dirigir la mirada cap a l’altre, girar-la cap a un mateix.
Si som capaços d’adonar-nos de les nostres pròpies estratègies “narcisistes”, podrem, potser, empatitzar amb la ferida del narcisista clàssic, on la grandiositat i la supèrbia no són més que una cuirassa protectora.
El “narcisisme” sa
De vegades interpretem com a narcisistes actituds que són realment saludables, com l’amor propi, l’autoestima o la capacitat de cuidar-se i de posar límits.
Quan a nosaltres ens costa posar límits o valorar-nos, és possible que, en veure-ho en els altres, projectem la nostra mancança i ho jutgem negativament, titllant-ho de narcisisme.
En aquest sentit, una pregunta que pot ser reveladora és:
Què del que m’irrita o m’ofèn de l’altre no em permeto a mi mateix?
Joc de reflexos
Crec que les persones ens amaguem darrere d’una finestra feta d’un vidre emmarcat per un marc que ens diferencia dels altres: alguns daurats i barrocs, altres minimalistes, altres de fusta vella, etc. El vidre, però, acostuma a estar entelat. Quan ens trobem amb algú altre, ens costa veure la persona darrere del vidre. Amb prou feines ens fixem en l’estil del marc i, el que es fa més evident, és el nostre reflex imperfecte en el vidre de l’altre.
El tel dels vidres ens impedeix veure’ns mútuament.
La invitació és a netejar el propi vidre —no el de l’altre—. Quan ho fem, el reflex es va esvaint i podem començar a percebre la persona real que tenim al davant i som més capaços d’atendre les pròpies necessitats i establir límits saludables.
Això, ens pot permetre prendre distància de persones que, efectivament, son narcisistes o de resistir-ne les possibles manipulacions. Quan som capaços de fer-ho, les etiquetes- com la de narcisista- ja no son tan importants i podem atendre’ns com Déu mana!