En aquest article de la sèrie sobre l’adolescència (basada en la mirada i els llibres d’Evania Reichert), que vull que sigui pràctic i accionable, veurem de manera breu com es forma el caràcter durant l’etapa infantil, quins reptes afronta l’adolescent en funció de la seva ferida caracterial, i què poden fer els pares en cada cas. Aquest article també serveix per conèixer-se a si mateix com a adult.
Segons la perspectiva reichiana de l’autora, hi ha fases del desenvolupament en què les circumstancies poden fer que alguns trets quedin especialment fixats. Tot i això, tots presentem aspectes i “ferides” en cadascuna de les fases, així que els consells derivats de cada fase poden ser útils per a tothom. Per a més informació, he afegit referències a l’eneagrama així en podeu fer més recerca.
El Reflexiu introvertit
Aquelles persones que van passar per moments estressants durant la gestació, en el part o en els primers mesos de vida sovint presenten trets d’ aïllament, timidesa o abstracció intensa. Segons l’enegrama, seria l’eneatip 5. Quan arriba l’adolescència, és probable que estiguin més tancats en si mateixos- per exemple, quedant-se sol molta estona a l’habitació. Les persones adolescents que presenten aquests trets es poden veure beneficiades per una actitud dels seus pares de respecte cap a la seva forma de ser tot respectant els seus temps però, al mateix temps, mantenint la qualitat del contacte. Un delicat equilibri entre estimulació i presència i respecte de la privacitat i ritme personal.
L’Insatisfet afectiu
Quan la ferida del caràcter es produeix en la fase oral o l’etapa de necessitat- entre el naixement i els 18 mesos aproximadament-, en l’adolescent es denvolupen sentiments comparatius, baixa autoestima, enveja i conductes exigents. Segons l’eneagrama, seria l’eneatip 4. Els hi costa ser autònoms per què romanen dependents dels altres. Tenen interioritzat una creença que resa: “Jo no puc”. Aquestes persones adolescents poden expressar la seva carència buscant proximitat emocional i acceptació o mostrant-se permanent insatisfets fent demandes d’atenció de manera exigent. Poden ser molt i molt crítics i denunciar el que els falta a la seva vida. Què fer com a pare/mare per acompanyar-ho? Primer, acceptar que satisfer les seves demandes/queixes és inútil, per tant caldrà valorar les demandes que sí que cal satisfer i distingir-les de les falses necessitats. Caldrà recolzament emocional però també ajudar a gestionar les frustracions i a establir límits personals. A aquest caràcter li costa posar i posar-se límits i tenir autocontrol. Com diu l’Evania Reichert: “és essencial que entenguin, gradualment, la correspondència entre la realitat i el que volen, entre els seus desitjos i els límits de lo possible per així aprendre la diferència d’una demanda infantil i una necessitat real actual que sí que pot ser satisfeta”.
El Pacificador tossut
Si la ferida caracterial es produeix entre els 18-36 mesos, l’adolescent acostuma a ser tossut (“jo no cediré!”) i a arrossegar conflictes de culpa interioritzada, ràbia continguda, queixes, vergonya i dinàmiques de submissió. Des de fora, paradoxalment, el veurem aparentment tranquil, responsable o complidor, però amb molta tensió interna. En el passat, davant de les ganes de descobrir el món que tenia el nen o la nena, la família no va poder regular-se i no va tenir paciència amb la seva impulsivitat i l’emocionalitat. Segons l’enegrama seria l’eneatip 9. En l’adolescència, podrien reaparèixer aquests trets i cal evitar reaccionar amb la repressió del passat i també pot ser que es replegui en si mateix, es contingui i adapti al seu entorn. En qualsevol cas, caldrà anar molt en compte en no avergonyir ni humiliar la persona adolescent que fàcilment es podrà ressentir. Aquí, la invitació és a relaxar el control excessiu i la pressió familiar en el dia a dia atès que ells mateixos ja tenen una autoexigència i responsabilitat molt altes. A més, caldrà flexibilitat i receptivitat que els permeti expressar els sentiments- el desacord i el desig- i emocions inhibides- com la ràbia- i posicionar-se sense por a ser humiliats.
L’Ambiciós seductor
La fase genital infantil, que s’estén aproximadament dels 3 als 6 anys, és clau en la descoberta de la sexualitat i la genitalitat, així com en l’activació de l’impuls vital. Segons l’eneagrama, seria els eneatips 3 i 6. Els infants desenvolupen la curiositat, el desig d’aprendre i de crear, alhora que apareixen les primeres dinàmiques de poder, seducció i conquesta. Aquestes experiències donen forma a trets que, en l’adolescència, poden manifestar-se com a competitivitat, assertivitat, seducció i una forta confiança en la pròpia capacitat de decisió. Sovint, aquests adolescents mostren dificultat per integrar afectivitat i sexualitat; poden témer l’entrega total i poden ser poc sensibles a les necessitats dels altres. Des de fora, poden semblar rígids, inflexibles o arrogants. L’acompanyament dels adults referents ha de ser conscient d’aquesta tensió entre l’empenta vital i la por a la connexió autèntica amb l’altre. Els pares i adults propers poden ajudar fomentant la humilitat, la solidaritat i la capacitat de considerar l’altre, equilibrant així la competitivitat natural amb el respecte i l’empatia. L’objectiu serà la de guiar-los sense imposar, inspirar-los sense forçar i crear un marc de respecte que els permeti reconèixer els propis límits i responsabilitats sense renunciar a l’autonomia.
El líder convençut o l’actor apassionat
La segona fase genital infantil que s’encavalca amb la primera adolescència, dels 6 als 12 anys, correspon a la maduració de la sexualitat infantil, la formació de la autoestima operacional que inclou les habilitats cognitives, tecnològiques i les esportives, la capacitat de tenir una opinió i de lideratge i la solidaritat entre grups. Segons l’eneagrama, serien els eneatips 1,2, 7 i 8. En aquesta etapa pot aparèixer un sentiment d’inferioritat operativa i poques ganes d’aprendre la qual cosa reforça la creença d’inferioritat. Aquestes persones que acostumen a ser intel·ligents i talentoses poden portar a no perseguir els seus somnis per por a ser rebutjades o humiliades.
Ja a l’adolescència es poden donar crisis d’identitat i dificultat en prendre decisions i comprometre’s professional o ideològicament. Si no saben què pensar, potser seguiran el que diu la majoria. O potser no sabran expressar la seva opinió encara que la tinguem formada. La tercera estratègia és la d’imposar la pròpia opinió als altres com si fóssim els amos de la raó. La polaritat entre lideratge i solidaritat farà que algunes persones avantposin el grup i d’altres que sempre voldran ser la primera o l’especial en detriment dels altres. La infravaloració dels propis talents en aquesta fase pot quedar oculta sota una aparença de seguretat, abundància o lideratge.
Per a pares i acompanyants, la recomanació és portar l’atenció en els assoliments reals i comprovables de manera veraç. Pel que fa a les pors, ajudar-los a través de la pregunta i l’escolta activa a entendre què hi ha de real i de fantasia en les seves pors. Quan es facin palesos els sentiments d’inferioritat, els referents adults poden animar-los a fer una prova de realitat preguntant, per exemple, “Quins fets concrets recolzen aquesta creença?” , “Hi ha exemples passats que demostrin el contrari del que penses?”, etc. Poc a poc, podran anar distingint el sentiment de la realitat dels seus talents la qual cosa els ajudarà a madurar.
Quadre resum
Invitació: Acompanyar un adolescent no és senzill i sovint desperta ferides pròpies que mereixen ser revisades. L’acompanyament terapèutic per a pares és un espai segur on explorar els reptes que estan vivint, comprendre millor els processos de l’adolescent i descobrir com el nostre suport pot transformar els desafiaments en oportunitats de creixement. No es tracta de rebre instruccions, sinó de guanyar claredat i confiança per acompanyar l’adolescència amb afecte, calma i autoritat interior. Per més informació, em pots contactar aquí.