Avui vull parlar de dues maneres d’acompanyar l’aprenentatge, però aquestes maneres també s’apliquen a la criança, al lideratge d’equips i a com cadascú es mira i es tracta a si mateix.
La primera és la que majoritàriament hem rebut i que podríem anomenar conductual. Consisteix a reconèixer i premiar els encerts, i a assenyalar i castigar els errors. Quan parlo de premiar i castigar, no em refereixo només a recompenses o sancions evidents, sinó també a gestos subtils: un “oh, que bé que ho has fet”, una mirada de desaprovació, un silenci carregat, o fins i tot humiliacions públiques més o menys explícites.
La segona és la que anomenaré la mirada lluminosa. És una mirada que posa el focus en allò que fa únic i singular a l’altre; que entén l’aprenentatge com a part d’un procés de desenvolupament més ampli, i que acompanya des d’un lloc de pau interna, fora del judici.
Càstig i recompensa
La primera manera d’acompanyar sol emergir com a mecanisme de defensa. És una resposta que es va configurar molt aviat, quan vam ser acompanyats des de l’exigència, el judici o la condicionalitat. És una part que intenta evitar, a qualsevol preu, tornar a sentir el dolor de “no ser prou bo/intel·ligent/capaç/…”. El dolor que revela aquella ferida interna que no se sent prou bona, prou intel·ligent, prou capaç o prou mereixedora d’amor. Quan acompanyem els altres des d’aquesta mirada conductual, sovint és aquesta part ferida la que pren el comandament: la part que vol salvar l’altre del mateix buit, de la mateixa falta d’amor o de vàlua que potser nosaltres vam patir. És el nen o la nena que intenta salvar-se a si mateix salvant l’altre.
La mirada lluminosa
La segona manera d’acompanyar —la mirada lluminosa— pot aparèixer de dues formes diferents.
En algunes persones, sorgeix com una altra estratègia de supervivència: una part que es resisteix a mirar la realitat des del judici i opta per veure només la llum de les persones. En aquest cas, també pot funcionar com un mecanisme de defensa davant d’experiències infantils difícils.
En un altre grup de persones, aquesta mirada neix d’un treball personal profund. Persones que han pogut donar espai a aquella part d’elles mateixes que va quedar exiliada, desvaloritzada o negada. Aquesta part sol sentir-se “menys”, defectuosa, trencada o poc mereixedora d’amor. Davant del dolor insuportable de sentir-se així, acostuma a emergir una altra part —amb diferents estils— que actua com a protectora de l’exiliada. Ho fa mostrant-se correcta, educada, vigilant que no hi hagi errors. Aquesta part felicita l’altre quan “ho fa bé” perquè això li dona una sensació de calma: sembla que la part ferida no està en perill. I jutja o castiga quan “no ho fa bé” perquè, de manera vicària, això activa el risc que la ferida torni a quedar exposada.
Quan aquestes persones han pogut connectar amb el Self —amb aquesta presència interna més àmplia i compassiva—, poden atendre tant la part exiliada que se sent “menys” com la part protectora que jutja i controla per protegir. Des d’aquí, l’acompanyament a l’altre ja no neix de la por ni de l’exigència, sinó de la presència, la compassió i el no-judici. Des d’una mirada realment lluminosa.
Obrir-se a una mirada compassiva sobre un mateix és el primer pas per aprendre, créixer i transformar la relació amb els altres i amb la pròpia vida.
A continuació, un personatge que exemplifica una d’aquestes últimes persones (3 minutets que s’ho valen – poseu subtítols en el vostre idioma):