“Tres de cada 10 espanyols creixen sense germans” (eldiario.es)
Cada vegada som més famílies amb un sol fill o fill únic. Si bé la logística familiar és més senzilla que en famílies amb més infants, l’acompanyament emocional i la criança d’aquests nens i adolescents no està exempta de reptes i dificultats.
A més, els fills únics han estat sovint objecte d’estereotips negatius: se’ls ha qualificat d’egoistes, mimats, solitaris o amb dèficits socials. Però diversos estudis demostren que els fills únics no presenten problemes d’ajustament emocional ni trets patològics per la manca de germans. Al contrari, sovint gaudeixen de més autoestima i un rendiment acadèmic més alt.
Els aspectes que realment marquen la diferència són la situació socioeconòmica, l’estil de criança i els recursos emocionals que aporten els progenitors. I aquí és on, com a pares, podem desenvolupar habilitats i competències que ens permetin acompanyar els nostres fills —i a nosaltres mateixos— de manera saludable i present. Veiem-ho!
(Si no us ve de gust llegir tant, salteu al final on hi faig una proposta de taller per acompanyar famílies amb fills únics)
Reptes
En molts casos, el fet de tenir un sol fill és resultat de dificultats de concepció —incloent-hi pèrdues perinatals—, d’una edat més avançada dels progenitors a l’hora de tenir fills, o de factors econòmics. Aquest context pot generar una càrrega emocional que el fill acaba portant, sovint de manera inconscient: desitjos, pors i expectatives que pesen sobre les seves espatlles.
Quan, a més, el fill arriba després d’una pèrdua gestacional o perinatal, pot carregar simbòlicament el lloc d’un germà que va morir abans d’hora. Aquest fet, no elaborat emocionalment pels adults, pot influir en la vivència de la pròpia identitat de l’infant.
També és freqüent que, en famílies amb un fill únic, es formi un “triangle simbòlic” on el fill esdevé confident o substitut emocional d’un dels pares, especialment quan hi ha dificultats de parella. Si bé això pot passar també en famílies nombroses, les famílies amb un sol fill són especialment vulnerables a aquesta dinàmica.
Riscos potencials pels fills
Tot i que els fills únics es desenvolupen en general de manera saludable, hi ha alguns riscos específics a tenir en compte:
- Falta de miralls: els germans ofereixen un espai natural de joc per compartir, discutir i contrastar experiències. Sense ells, el fill únic pot veure’s obligat a interpretar sol les tensions familiars, sense referents propers amb qui validar la seva percepció. Això pot conduir-lo a una maduresa prematura o a un sentiment d’aïllament.
- Hipersensibilitat emocional: el fill pot convertir-se, de forma inconscient, en el “contenidor” de les emocions dels pares. Aquesta hiperreceptivitat a les preocupacions, discussions o angoixes de la parella adulta pot ser aclaparadora i generar un estrès sostingut.
- Sobreprotecció: En voler evitar qualsevol mal al fill, els pares poden limitar la seva autonomia. Aquesta actitud pot derivar en timidesa, inseguretat o, per contra, en una necessitat compulsiva de control per part del fill.
- Complaença i perfeccionisme: quan totes les esperances i expectatives dels pares recauen en un sol infant, aquest pot sentir que no els pot decebre. Això pot portar-lo a esforçar-se massa per agradar, ser perfecte i no fallar, amb el conseqüent risc d’ansietat i estrès.
Riscos potencials pels pares
De manera recíproca al que comentàvem respecte al fill, els pares poden desenvolupar una forta ansietat com a resultat d’una sobreimplicació emocional en l’estat del seu fill. En aquest context, poden arribar a exigir-se molt per compensar la manca de germans, cosa que pot afavorir sentiments d’ansietat, estrès i culpa.
A més, la relació de parella pot patir-ne les conseqüències. Com que la criança en els primers anys absorbeix bona part de l’energia de la parella, sovint costa tornar-se a situar com a parella i restituir al fill el lloc que li correspon. Quan l’infant ocupa una posició central en el sistema familiar, la relació pot convertir-se en un mecanisme orientat gairebé exclusivament a la seva cura. Això sol afectar negativament la connexió sexoafectiva: tota l’energia emocional es dirigeix cap al fill, mentre que els espais propis i íntims esdevenen escassos o inexistents.
Aquest procés de recol·locació del fill en un lloc més saludable pot veure’s obstaculitzat per diferències entre els progenitors pel que fa a l’estil de criança. El fet de tenir un únic fill accentua aquestes divergències, que poden esdevenir una font de conflicte constant.
Cas d’exemple
Una dona de quaranta anys, casada i amb una filla de set, acudeix a consulta perquè té dificultats amb la seva parella. Explica que no troben moments d’intimitat i que sent que tota la seva vida gira al voltant de la filla. A més, la filla expressa sovint frustració, cosa que genera molta tensió i disrupció a la dinàmica familiar.
En aquest cas, el treball va consistir a representar la parella i la filla mitjançant una constel·lació. Com passa de vegades en famílies amb fills únics, la nena havia assumit una posició central dins el sistema familiar: simbòlicament, se situava entre els pares, cosa que generava irritació en el pare, insatisfacció en la mare i frustració en la pròpia filla.
Només la imatge d’aquesta configuració ja va ser molt reveladora per a la mare. A partir d’aquí, vam treballar com trobar un lloc més adequat per a la filla, des d’on pogués rebre la força de tots dos progenitors sense haver de sostenir cap càrrega que no li corresponia.
Quan aquesta nova configuració va emergir, l’actitud de la dona es va relaxar profundament i va verbalitzar que ara “tot tenia sentit”.
Un mes més tard, em va explicar que hi havia molta més harmonia a casa, i que tant la irritació com els conflictes havien disminuït significativament.
Claus pràctiques
- El fill és només el fill.
No compartirem amb ell dificultats que no li pertoquen. Si detectem en nosaltres mateixos la necessitat d’explicar-li emocions o problemes perquè no tenim ningú més en aquell moment, cal aturar-nos: això pot ser un senyal de desajust. És millor revisar-ho i compartir-ho amb la parella o amb un adult de confiança. - Honorar els fills anteriors que no van sobreviure
Si el fill ha nascut després d’una o més morts perinatals, és important donar un espai simbòlic a aquells germans que van morir abans d’hora. Aquest reconeixement pot ser compartit amb el fill d’una manera respectuosa i ajustada a la seva edat. - Espai per a la frustració.
Quan el fill es frustra, no cal intervenir immediatament. Donem-li espai perquè pugui gestionar la seva emoció. El nostre paper com a pares és sostenir-lo amb la nostra presència, no resoldre-li el problema. Això l’ajuda a desenvolupar resiliència i autonomia. Si ens costa sostenir-ho, podem recolzar-nos en la parella o en una altra figura adulta. - Prioritzar la parella.
La parella és el fonament de la família. Cal cuidar-la perquè els nens aprenen a regular-se emocionalment si perceben una relació estable i respectuosa entre els seus progenitors. Buscar espais d’intimitat és clau. I també és saludable que el fill vegi que, en algunes ocasions, les necessitats de la parella són prioritàries. - Permetre l’avorriment.
No és responsabilitat dels pares entretenir constantment el fill. L’avorriment és també un espai creatiu i maduratiu. És important oferir-li temps de socialització amb altres infants, però també deixar moments buits, sense activitats guiades. - Incloure’l en les tasques domèstiques.
Implicar-lo en tasques com parar taula, tenir cura d’un animal o endreçar el seu espai reforça el sentiment d’utilitat i competència dins la família. - Ajustar la seva capacitat de decisió.
Segons l’edat, podem donar-li oportunitats per escollir (la roba, una activitat, com ordenar una tarda…). Això reforça la seva autonomia i confiança personal. - Afavorir la socialització horitzontal.
El contacte amb iguals (cosins, veïns, fills d’amistats…) és essencial. Activitats com les extraescolars, caus o esplais ajuden a desenvolupar habilitats socials que no es poden practicar a casa amb adults. Cal evitar, però, la sobrecàrrega d’activitats. - Practicar l’escolta activa.
Validar els sentiments que expressa el fill i ajudar-lo a posar paraules a allò que viu és essencial per construir un llenguatge emocional saludable i una comunicació respectuosa.
Exercici d’autoteràpia
Un dels aspectes que sovint ens passa com a pares i mares és que confonem els nostres fills amb parts nostres que no van ser ateses quan érem petits: el nen interior del qual parlo en un article al meu blog.
Per exemple, si el nostre fill se sent marginat a l’escola, és possible que això ens connecti amb alguna vivència similar de la nostra infantesa. En aquests moments, quan el nostre fill ens comparteix el seu malestar, pot ser que no el veiem realment a ell, sinó que s’activi la nostra pròpia ferida. I això fa que reaccionem des d’un lloc que, en lloc d’ajudar-lo, el desconnecta.
Per treballar-ho, et proposo un exercici d’escolta i diferenciació:
- Pren-te un moment de calma: si et trobes en una situació com la que descric, busca un espai per estar sol/a. Comença amb cinc minuts de meditació, posant atenció a la respiració, amb els ulls tancats i en una postura còmoda. Aquesta pràctica ajuda a calmar el cos (ansietat, tensió) i et permet observar-te amb més claredat.
- Visualitza la situació: amb els ulls tancats, imagina’t que el teu fill/a és davant teu i t’explica com se sent. Observa què et passa a tu mentre l’escoltes. Potser notes una emoció intensa —tristesa, indignació, impotència— o una sensació corporal de malestar.
- Diferencia el teu dolor del seu: agafa un coixí i porta’l al pit. Internament, digues-li al teu fill/a: “Quan et veig així, confonc el teu dolor amb el meu.” I afegeix: “Aquest és el meu dolor (assenyalant el coixí) i el deixo al meu costat per poder veure’t i acompanyar-te com a pare/mare.”
- Deixa el coixí al teu costat: respira. Aquest gest t’ajuda a separar-te amorosament del teu propi dolor i a reconnectar amb el teu paper d’adult present.
- Recol·loca’t internament: torna a mirar (internament) al teu fill/a. Pregunta-li: “Què necessites en aquest moment?” Si reps una resposta, escolta-la. Si no, simplement visualitza on vols estar en relació a ell/a: al seu costat, darrere, davant… i col·loca’t-hi.
- Observa com et sents tu i com el veus a ell/a ara: sovint, aquest petit desplaçament interior transforma la manera com ens relacionem amb els nostres fills.
Proposta
Si aquest article t’ha ajudat a posar paraules a vivències que et resulten familiars, potser és un bon moment per fer un pas més. Et proposo un espai segur i pràctic on aprofundir-hi: un taller pensat per a famílies amb un sol fill que volen revisar, cuidar i transformar la seva relació. Si t’interessa, pots demanar-me més informació a través del formulari de contacte (o telèfon/whatsapp o correu electrònic).