Les persones tenim tendència a omplir els forats que deixen els altres. Què vull dir amb això? Si, en un grup de persones, ningú s’encarrega d’una tasca crítica, algú altre sorgirà i se n’encarregarà, oi? A casa, si hi ha una persona que s’ocupa d’arreglar allò que s’espatlla, els altres potser ni es preocuparan d’arreglar-ho. Sembla que hi ha espais o funcions que s’ocupen quan hi ha una “vacant”. Qualsevol grup o família funciona així. Es regula d’aquesta manera: les responsabilitats es van omplint fins que es troba una estabilitat. Això fa que el grup trobi l’equilibri que serà més o menys sostenible en el temps, però potser a algunes persones no els hi senti tan bé.
En la parella
El que passa amb les funcions o rols en els grups també passa amb les emocions. Com ja deveu saber, hi ha persones que no es permeten la ràbia, la tristesa o, fins i tot, l’alegria o la por. Coneixeu algú que no s’enfada mai de manera explícita? O persones que no connecten amb la tristesa en els mals moments perquè no s’ho permeten?
Doncs, en el si de la parella, he observat un fenomen molt curiós: el que no es permet un dels dos membres, ho manifesta l’altre. Per exemple, si una persona reprimeix la seva ràbia i evita posar límits a algú que el desborda —sigui un company, una amiga o un familiar—, la parella pot acabar sentint i expressant aquella ràbia continguda, com si el sistema necessités que algú l’alliberés.
Conflicte
Sovint, el que passa —seguint l’exemple anterior— és que la persona que no es permet sentir la ràbia, quan la veu expressada en la parella, la rebutja. I això pot desencadenar un conflicte. En lloc de veure-ho com la manera que el sistema de parella troba per regular-se, es viu com una ofensa.
He posat l’exemple de la manca de límits, però es pot donar amb altres aspectes. Per exemple, en el dol en parella —sigui quina sigui la causa— sovint passa que una persona pot estar entregada a la tristesa i el dolor mentre l’altra no s’ho permet. El sistema parella necessita connectar amb el dolor i la tristesa; és el que toca. La persona que sí que es permet la tristesa li està mostrant a l’altra l’emoció que li cal visitar. I això, de vegades, pot provocar conflicte.
Un altre exemple detallat el trobareu a: plaer i responsabilitat a la parella.
Proposta
La proposta és simple, però no senzilla. Quan sentim que alguna cosa de la parella ens irrita, enfada o fins i tot indigna, us convido a plantejar-vos de quina manera allò que està passant pot ser una ajuda per a un mateix. De quina manera la meva parella i jo ens estem “interregulant” emocionalment? Quines emocions estan picant a la porta i necessiten ser alliberades? Quines accions o decisions toca prendre gràcies a la informació que em dona el company o companya?
I si allò que m’irrita de la meva parella fos, en realitat, un regal i una oportunitat de creixement per a mi?
Quan deixem de veure la parella com un lloc de conflicte i la mirem com un espai de regulació mútua, cada conflicte pot esdevenir una oportunitat per estimar millor —primer a nosaltres mateixos, i després a l’altre.