Us ha passat alguna vegada que veieu una sèrie o una pel·lícula i que dies després encara hi penseu i us sentiu profundament remoguts per ella? Doncs, això em va passar amb Adolescence, la sèrie britànica de quatre capítols que narra els dies i mesos posteriors a l’assassinat d’una noia de 16 anys.
(Compte, hi ha algún “spoiler” de la sèrie.)
Més enllà de la seva indubtable qualitat artística, és especialment original perquè explica la història des de la perspectiva del perpetrador i la seva família. Sovint, en situacions com aquesta, la majoria tendim a identificar-nos amb la família de la víctima, però poques vegades ho fem amb la del perpetrador. Aquest enfocament em permet tractar un tema que em resulta molt interessant: la vergonya.
Introducció
La vergonya és una emoció que tots hem sentit en algun moment i que pot provocar un dolor intens, perquè amaga una sensació profunda de ser menys, de ser defectuós o inadequat. La vergonya acostuma a arrelar-se en experiències primerenques de desconnexió, humiliació o negligència emocional. Quan un infant no pot entendre o processar el que viu, el que fa és culpar-se. ‘Si no m’estimen, ha de ser per culpa meva’. Aquesta internalització és la llavor de la vergonya.
És una emoció que toca de ple la identitat. A diferència de la culpa, que apareix quan sentim que hem fet alguna cosa “malament”, la vergonya fa que la persona s’identifiqui amb la seva suposada tara. A més, la vergonya emergeix en relació amb els altres i està íntimament connectada amb la nostra biologia i amb la necessitat de pertinença al grup, a la manada, a la família.
Quan l’hem viscut de manera prolongada en el nostre desenvolupament, la vergonya s’instal·la i esdevé una part de la persona. El cos es tanca, la postura es col·lapsa, la mirada s’abaixa, i ens fem petits. També canvia la manera com ens veiem a nosaltres mateixos: l’autoconcepte es vincula amb la mancança i amb la idea de “tara personal”.
Jamie
Aquestes idees es fan dolorosament visibles en el personatge de la sèrie: en Jamie. Aquest nen de 13 anys que assassina la Katie, va ser víctima de cyberbullying, tal com es revela en el segon capítol. Els companys de l’institut semblen suggerir que la humiliació viscuda —en part per part de la pròpia víctima— ha estat el desencadenant del fet tràgic.
En el tercer capítol assistim a una sessió entre la psicòloga forense i en Jamie. Hi copsem clarament la seva necessitat de vincle, la vergonya i la humiliació internalitzades, i com tot això pot emergir en forma d’amenaça i violència contra la professional. Tot i que la psicòloga ha aconseguit generar un cert vincle amb ell, en Jamie es posa a la defensiva i, davant de qualsevol pregunta que li toqui la vergonya, es desregula ràpidament. Aquesta activació emocional intensa el porta a la ràbia i a l’agressivitat, perquè no pot sostenir el que sent.
És important entendre que la vergonya manté en Jamie en un estat de perill constant. El seu sistema nerviós està en hiperalerta i reacciona des de la defensa, com si el món fos una amenaça contínua. Tot indica que mai no ha tingut al seu voltant un adult capaç d’ajudar-lo a regular-se emocionalment.
La vergonya oculta
Cal fer aquí un apunt important: la vergonya moltes vegades no és sentida com a tal. Sovint no arriba a la consciència perquè el sistema psíquic de la persona ha desenvolupat mecanismes de defensa molt sofisticats per no entrar en contacte amb aquest dolor.
El cos pot reaccionar amb tensió, amb una sensació d’encongiment o malestar general però la ment no hi posa la paraula “vergonya”. En comptes d’això, la persona pot sentir-se irritable, apàtica, desvinculada o excessivament autocritica, sense adonar-se que al fons hi ha una experiència de vergonya no reconeguda.
La vergonya no sempre s’identifica com a dolor; pot aparèixer d’altres maneres com la ràbia, fredor, arrogància o hiperactivitat.
Sistemes de parts internes
En el marc de l’enfocament terapèutic del sistema de Parts Internes, des del qual treballo, considerem que la vergonya és una part exiliada i escindida del sistema intern d’en Jamie. És una part ferida, rebutjada, humiliada o ignorada, que s’ha vist obligada a amagar-se i que s’identifica amb la idea que ell és “tarat” o “defectuós”. Aquest dolor és tan profund i insuportable que, per poder sobreviure emocionalment, en Jamie va desenvolupar altres parts que li permeten funcionar en el dia a dia: parts que fan veure que no li importa res, que s’inventen experiències sexuals o afectives, que interpreten el rol del “mil homes” com a estratègia per protegir la seva fragilitat.
Malauradament, també va desenvolupar altres parts que anomenem “bomberes”. Aquestes parts s’activen quan hi ha una amenaça imminent per al sistema intern —quan es toca una ferida molt profunda— i actuen de manera impulsiva o extrema per evitar que el dolor arribi a la consciència. En el cas d’en Jamie, aquesta part es va manifestar com una violència extrema, que va acabar amb la vida de la Katie.
Implicacions sistèmiques
Un altre aspecte que val la pena destacar és el paper del pare. En el darrer capítol descobrim que l’avi d’en Jamie era un home violent, i que l’Eddie, el pare d’en Jamie, ha reprimit sempre la seva pròpia agressivitat cap a la família, redirigint-la cap a objectes. L’actuació de l’actor que interpreta l’Eddie transmet amb gran força la vergonya que carrega i que projecta cap al seu fill. En un moment, l’Eddie confessa que gira la mirada quan el seu fill comet errors durant les activitats esportives. Aquest gest de distanciament emocional també és percebut per en Jamie, que el pateix profundament. La vergonya d’en Jamie neix, en part, d’aquesta vergonya silenciosa del seu pare i s’hi retroalimenta.
Des de la mirada de les constel·lacions familiars, es pot intuir que l’avi —amb la seva violència— ha estat exclòs del sistema familiar. L’Eddie rebutja el seu pare i intenta fer-ho “bé”, però no podem fugir del nostre origen ni de les relacions més nuclears. En Jamie sembla portar —encarnar— el dolor no mirat de l’avi, que ha estat silenciat pel seu pare. És com si l’ànima familiar- en terminologia de les constel·lacions familiars- li digués: “Si ningú no el vol veure, tu el representaràs.”
Per una mirada transformadora
En el context de la sèrie, el mal ja està fet. Però en molts altres casos, encara hi ha esperança. Per això, des de la meva mirada, és essencial començar a entendre la violència o conductes disruptives d’alguns adolescents i joves no només com una patologia o una característica tòxica, sinó com mecanismes de defensa que, maldestrament —i a vegades tràgicament—, intenten protegir-los infructuosament de ferides emocionals com la vergonya.
Des de l’insult, el menyspreu o la denigració, el cicle de violència no es trencarà mai. Cal obrir espais on els joves puguin expressar la seva vergonya i, sobretot, sentir que aquesta és validada i compresa. Només així podran començar a reconstruir el relat de què els passa, recuperar una sensació de coherència interna i desenvolupar-se com a adults capaços d’autoregular-se emocionalment i establir relacions saludables.