Avui voldria parlar d’un concepte que ha passat del món de la psicologia al llenguatge quotidià: els famosos límits. Us sona allò de: “No li poses límits al teu fill?”, “La teva amiga va traspassar el límit amb aquella actitud!”, o “En Joan no posa límits, i ja veus com li va!”. Però, què vol dir exactament posar límits?
Els límits són, en essència, la frontera que separa el jo, amb les meves necessitats i desitjos, dels altres, amb les seves pròpies necessitats i desitjos.
Un exemple senzill
Penseu en la persona que més estimeu en aquest món. La teniu? Perfecte. Ara imagineu que aquesta persona vol, “molt fort”, anar a un restaurant japonès per sopar. Què feu? Automàticament accepteu la seva proposta o us plantegeu què és el que vosaltres realment desitgeu?
Quan una persona no sap posar límits, les necessitats dels altres es confonen amb les pròpies: “Cap problema! A mi ja m’està bé fer japonès!”. Això sol passar quan hem crescut confonent els desitjos aliens, sovint els d’un progenitor, amb els nostres. De grans, ens costa reconèixer què volem o necessitem i acabem prioritzant sempre els altres.
Les dues cares de la falta de límits
Aquesta falta de límits té una cara positiva: les persones que ho fan solen ser adaptables i afables. Però el cost pot ser alt: estrès, desgast emocional, dolències físiques… i fins i tot problemes en les relacions! Per què? Perquè, descuidant les necessitats pròpies, acabem fent mal també als altres.
Un cas pràctic: Joan i Isabel
En Joan té dificultats per posar límits. Tot i adaptar-se als desitjos de la seva parella, la Isabel, segueix tenint necessitats pròpies que no expressa. Moltes vegades, fins i tot, no se les sap reconèixer. Aquestes necessitats acaben sorgint de manera subtil: arriba tard a llocs on no vol anar, es mostra irritable per coses insignificants, o simplement està menys present en les converses. Això genera tensió, perquè la Isabel percep aquest malestar, tot i no entendre’n la causa.
D’altra banda, la Isabel sap reconèixer i expressar el que necessita. Però, si la seva parella sempre està d’acord amb tot el que proposa, pot sentir-se amb la càrrega de prendre totes les decisions. Això la pot portar a ressentir-se d’en Joan, encara que sigui de manera inconscient.
El resultat? Amb el temps, ambdós es ressenten: en Joan, per no atendre les pròpies necessitats, i la Isabel, per sentir-se responsable de les d’en Joan.
Què s’hi pot fer?
El camí cap a una relació més saludable amb un mateix comença per prendre consciència de què necessito. Aquest és el primer pas. Un cop identificades les pròpies necessitats, es tracta d’aprendre a expressar-les, encara que al principi no sapiguem ben bé com atendre-les. Finalment, l’objectiu és poder manifestar els nostres desitjos i sostenir-los sense abandonar-nos ni posar-nos en segon pla constantment.
I tu, com poses límits?
Aquest és un tema que dona per molt més! Com afecta la manca de límits a les teves relacions? T’has trobat en alguna situació semblant? M’encantarà conèixer les teves reflexions. I si tens algun tema de psicologia que t’interessi especialment, no dubtis a proposar-lo!Press. This is your first post. Edit or delete it, then start writing!