Parlant amb un amic sobre l’apol·lini i el dionisíac —és a dir, de la racionalitat i la responsabilitat envers allò instintiu i plaent—, m’ha vingut la idea de parlar de com es reparteixen aquestes “tendències” dins la parella. Tots tenim necessitat d’experimentar plaer i disbauxa, i també necessitem planificar, executar i fer-nos responsables d’aspectes de la nostra vida. La qüestió rau en què no acostuma a estar gaire ben repartit entre les persones. Hi ha qui tendeix a viure més des del plaer i qui ho fa des de la racionalitat i allò “correcte”. I, en parella, sovint passa que un dels dos tendeix més cap a Dionís i l’altre més cap a Apol·lo.
En la fase inicial de l’enamorament, aquestes diferències són allò que fa que l’altre sigui atractiu. La persona que està més en contacte amb la racionalitat i la responsabilitat —i, per tant, amb l’autoexigència— veurà en l’altre algú que li permetrà entrar en contacte amb el plaer, allò instintiu i l’alegria de viure. La persona més dionisíaca potser veurà en l’altre algú que li aporta estabilitat, contenció i una estructura que li costa sostenir per si sola. Es complementen.
Amb el pas del temps, però, és possible que la vida porti canvis que posin en qüestió el repartiment de papers que es va establir al principi de la relació. Potser la vida requereix que la persona més connectada amb el plaer es faci càrrec de situacions o responsabilitats que fins ara havia obviat. O potser cal que la persona tradicionalment menys en contacte amb el plaer s’ocupi d’atendre el propi oci i plaer —i fins i tot el de la parella. I aquí pot ser que moltes parelles es tensin i no siguin capaces de renegociar aquests rols.
Per què?
Aquí m’agradaria fer un incís per tal d’entendre-ho millor. Quan dic que una persona “és” dionisíaca, no estic dient que tota ella estigui orientada al plaer. Estic dient que la part que veiem des de fora i que “gestiona” el sistema intern de la persona és instintiva, juganera i lliure. És clar que aquesta part conté parts responsables, racionals i planificadores, però aquestes no emergeixen tan sovint. I a l’inrevés, amb la persona apol·línia: també té parts que volen gaudir i jugar, però la part que domina el sistema intern és la responsable, racional i planificadora.
Quan estem en parella, d’alguna manera, els sistemes interns dels dos membres de la parella es “coordinen” entre si. Si ja hi ha algú que es fa càrrec del plaer, el sistema de l’apol·lini pot continuar liderant des de la responsabilitat i la racionalitat. De l’altra banda, el sistema del dionisíac pot seguir despreocupant-se perquè sap que la part responsable de la seva parella ja es farà càrrec d’allò menys divertit. I això, si no s’hi posa remei, pot enquistar-se. Hi ha parelles a les quals ja els està bé, però sovint aquest desequilibri pot crear problemes.
En aquestes situacions, el consell sol dirigir-se al membre més dionisíac de la parella: “Ajuda la teva parella amb les tasques perquè es pugui relaxar i reconnectar amb el plaer.” Però rarament es planteja la mirada inversa. Quantes vegades heu sentit algú recomanar a una persona que deixi de sostenir-ho tot, que es permeti no fer-se responsable i connectar amb el gaudi? Potser alguna vegada, però no és habitual.
El que cal entendre és que la parella funciona com un sistema, i tot sistema busca, inconscientment, autoregular-se. Això vol dir que si un membre ocupa un extrem —sigui el del plaer o el de la responsabilitat—, l’altre ocuparà inconscientment l’extrem oposat. I aquí és on la rigidesa pot aparèixer: és molt difícil que una persona connectada amb el plaer es faci responsable si les parts del membre més responsable no li deixen espai per fer-ho. I a l’inrevés: és molt difícil que la persona més racional i controladora pugui relaxar-se si percep que l’altre no sosté res.
Per tant, per trencar la dinàmica, cal que els dos membres facin un pas enrere des de les seves parts dominants i obrin espai perquè l’altre pugui ocupar un lloc diferent dins del sistema.
Com ho podem fer?
A continuació, veiem alguns tasques en què ens podem enfocar per trobar un bon equilibri en la parella pel que fa a aquestes dues polaritats:
- Prendre consciència individualment de quines parts dominen el teu dia a dia. Hi ha espai pel plaer i la diversió? O estàs molt enfocat/da en la feina i les responsabilitats?
- Explora a través de la meditació i/o la teràpia quines parts no estan sent ateses quan t’enfoques en un o altre aspecte. A més, cal veure quina funció té la part esbiaixada cap al plaer o cap a la hiperresponsabilitat. Aquestes parts solen voler cuidar altres parts pròpies que estan ferides. Quan entrem en contacte amb les motivacions de les nostres parts apol·línies o dionisíaques, podrem començar a veure la pròpia parella amb més claredat.
- Fes una llista de reconeixement dels beneficis que, si sou la persona apol·línia, aporta la part dionisíaca de la vostra parella a la vostra vida. Per exemple: relativitza els problemes, el seu optimisme em relaxa, em rebaixa l’exigència, em connecta amb la meva part juganera, hi ha més harmonia a casa… De l’altra banda, si sou la persona dionisíaca, us convido a llistar tot el que aporta la part apol·línia de la vostra parella. Per exemple: em dona estructura, em recorda el que cal fer, planifica, aporta una mirada racional i menys emocional…
- Fes-te la pregunta: Com contribueixo jo al fet que la meva parella no faci allò que necessito que faci?
- Compartiu en parella el que heu descobert sobre vosaltres mateixos i sobre l’altre. Frases com: “Me n’adono que la teva part dionisíaca ajuda a crear harmonia i connexió en el si de la nostra família.” O: “Me n’adono que l’ordre i la racionalitat que aporta la teva part apol·línia em dona estructura, cosa que permet que hi hagi tranquil·litat a la família.”
- Parleu de les “parts” com a “parts”. La recomanació és que pugueu parlar de les vostres parts com si fossin entitats separades de vosaltres mateixos i de la vostra parella. Per exemple: “Veig que una part meva s’enfada quan no et fas càrrec de planificar els àpats.” O: “Veig que una part meva s’enfada perquè no vol assumir totes les exigències que poses.”
- Celebreu allò que heu fet diferent: com quan el dionisíac es fa càrrec de responsabilitats que abans no assumia, o l’apol·lini es “desmelena” i proposa un pla boig pel cap de setmana.
Reflexions
En aquest article he reflexionat sobre la polaritat plaer–responsabilitat, o instint–racionalitat, en el context de la parella. Però les conclusions que en podem extreure són aplicables a molts altres àmbits de la relació on hi ha tensions o maneres de veure el món diferents.
Us animo a mirar les dificultats de parella no com un problema de l’altre, sinó com una organització de parella —potser ja obsoleta— que els vostres sistemes interns van pactar de manera tàcita fa temps i que avui potser ja no us serveix. Caldria, doncs, revisar-la i adaptar-la a les vostres realitats vitals actuals.
Això implica tant un treball personal com de parella: de consciència individual i de comunicació interpersonal. I, clar, demana consciència, humilitat i molta generositat.