(Si no voleu seguir llegint, la resposta és: la procrastinació és una missatgera del cos. 😀 )
Jo, Òscar, procrastino quan haig d’escriure els meus articles.
Quan no estic amb els meus clients, escric articles. Ho faig perquè m’agrada escriure, m’ajuda a ordenar els pensaments i em dona l’oportunitat de compartir amb els meus clients i potencials clients aquells temes que em semblen importants.
Però, com tothom, també procrastino.
Procrastinar és un verb d’origen anglès que vol dir posposar una tasca o una decisió malgrat saber que endarrerir-la no ens fa bé.
Per què procrastino jo?
Quan hi penso, m’adono que hi ha diferents motius:
- Quan estic realment cansat però la meva part exigent insisteix a mantenir-me davant de l’ordinador encara que no pugui pensar.
- Quan tinc la sensació que no soc prou eloqüent i el text no està prou ben escrit.
- Al principi, publicar a les xarxes em causava ansietat, i això feia que encara evités més l’activitat.
- Davant de la manca de gratificació immediata que implica escriure (fins que arriba el feedback), fugia cap a tasques administratives poc urgents que em donaven la sensació d’assolir alguna cosa.
- Altres vegades, senzillament, el tema no em ressonava prou i em costava motivar-me.
Si faig una síntesi, diria que procrastinem sobretot per:
- cansament
- perfeccionisme
- evitar l’ansietat
- cercar recompenses ràpides
- desmotivació envers la tasca
La procrastinació és el gran enemic… oi?
A primera vista, tot sembla indicar que la procrastinació és un enemic. Es relaciona amb el cansament, l’ansietat i la desmotivació. A més, atempta directament contra la productivitat, un valor tan idolatrat en la nostra societat.
Amb aquests ingredients, és fàcil veure la procrastinació com quelcom que cal combatre. Però, i si en comptes d’un enemic fos un missatger?
Un senyal que alguna cosa passa
Si el lector s’endú alguna cosa d’aquest article, vull que sigui això: la procrastinació és una missatgera. Una manera que té el nostre cos i la nostra ment d’advertir-nos que hi ha alguna cosa que necessita atenció. Pot ser per cansament, ansietat o desmotivació.
Jutjar-se per la pròpia procrastinació només la perpetua.
La mirada del trauma
Com explico en un altre article, el nostre cos pot percebre situacions aparentment innòcues —com escriure un article— com quelcom arriscat. Quan això desperta una ferida traumàtica del passat, no cal que la recordem conscientment: el cos ja reacciona.
I com reacciona? Amb els mecanismes clàssics: lluita, fugida o congelació/dissociació.
En aquest sentit, la procrastinació pot ser interpretada com una estratègia de protecció en aquest cas de congelació o fugida. El cos diu: millor no sentir aquest perill. I la manera de fer-ho és evitar la tasca.
Les parts internes en acció
En els meus escrits sobre l’exigència i el síndrome de l’impostor ja apareix sovint la paraula procrastinació. No és casualitat.
Les nostres parts internes funcionen en diàleg constant. Quan una part exigent pressiona amb perfecció o sobreexigència, una altra part pot respondre desconnectant. El resultat és la procrastinació.
Així la podem entendre com un mecanisme intern d’autoregulació: una manera de no sentir-nos aclaparats.
Si no és un enemic, què en fem?
Aquí entra la pràctica. La meva experiència com a professional en teràpia i coaching és clara: quan donem espai i validem l’estratègia de procrastinar, l’ansietat disminueix. I, des d’aquest lloc més tranquil, podem atendre el que realment necessitem (fer) en cada moment.
Una de les claus és aprendre a dialogar amb un mateix. Començar a identificar quines parts internes estan en joc, quina veu exigeix, quina veu evita i què hi ha al fons. Aquest diàleg, que explico també en relació a l’exigència i al síndrome de l’impostor, és un primer pas molt potent per transformar la relació amb la procrastinació.
No es tracta de vèncer-la. Es tracta d’entendre-la i conviure-hi sense deixar que porti el timó.