En psicologia i teràpies, es parla sovint de la necessitat de treballar el nen interior. El nen interior és una metàfora que fa referència a parts de nosaltres mateixos, com a adults, que han quedat escindides i sovint danyades, originades en la infantesa a causa d’experiències traumàtiques o, simplement, per l’estil d’aferrament que es va desenvolupar entre els progenitors (o cuidadors) i el nen. Amb el temps, desenvolupem estratègies de funcionament social i personal —en psicologia parlem de mecanismes de defensa— que esdevenen el nostre “caràcter”. I amb aquesta “màscara” anem per la vida, amb aquella actitud de “qui dia passa, any empeny”. Però llavors, si hi ha sort, tenim fills. I amb l’alegria aclaparadora de la maternitat/paternitat arriben també reptes i dificultats.
Quantes vegades heu sentit frases que atribueixen als nens trets que nosaltres rebutgem, com ara la tossuderia, l’egoisme o l’enuig (entre molts d’altres)? És en aquest punt on us convido a reflexionar sobre com us sentiu com a pares quan els vostres fills experimenten plors, frustració, inatenció o qualsevol altra emoció o tret que no us agrada. Sabeu mantenir el vostre centre? Podeu atendre el vostre fill des de l’adult que sou? Estic segur que moltes vegades ho aconseguiu. Tanmateix, de vegades ens trobem que allò que li succeeix al nostre fill afecta el nen interior, exiliat en algun racó del nostre cor, i els mecanismes de defensa que vam desenvolupar durant la infantesa i l’adolescència prenen el control de l’adult. En aquest punt, ja no podem atendre el nen des de la serenitat adulta. Es tracta d’un nen lidiant amb un altre nen.
Llavors, la funció reguladora dels pares queda impedida. Per als nostres fills, som com una mena d’estació de càrrega. Quan tornen de l’escola, d’activitats extraescolars o de quedar amb els amics, sovint necessiten “recarregar la pila” a través d’un contacte saludable i reparador amb els pares. Els pares tenim la funció d’ajudar a regular el sistema nerviós dels nostres fills fins que siguin prou grans i hagin desenvolupat suficientment el còrtex prefrontal per regular-se autònomament. Com més haguem exercit aquest rol de “carregadors”, millor es podran regular ells mateixos en l’edat adulta.
Per tant, si la vida no us ha impel·lit a sanar les vostres ferides i observeu que aquestes es manifesten massa sovint en relació als vostres fills, ja teniu una bona excusa per treballar i sanar aquell nen interior. Quan cuideu la vostra salut mental com a pares, esteu oferint el millor regal possible als vostres fills: un suport serè i amorós.