Quan anem al psicòleg o al coach, sovint hi arribem amb una etiqueta que descriu el que ens passa. Una d’aquestes etiquetes, que apareix amb freqüència, és la del síndrome de l’impostor.
Tot i que cadascú de nosaltres té una definició pròpia del que vol dir això, en general, el síndrome de l’impostor fa referència a una sensació de no ser prou bo en la pròpia feina o en alguna àrea important de la vida. Aquesta sensació porta a no sentir-se mereixedor dels elogis o dels propis èxits, que sovint es minimitzen o s’atribueixen a factors externs com la sort o la mirada amable dels altres.
Aquesta experiència acostuma a anar acompanyada d’una por: la por que, tard o d’hora, algú descobreixi que no ets tan vàlid com sembles, que no n’hi ha per tant, que ets un “frau”. Aquesta dinàmica interna pot dur a deixar tasques per un altre moment- procrastinar-, a sabotejar-te, o fins i tot a abandonar reptes professionals.
Una mirada interna: les parts en joc
Internament, jo ho explico com si dins nostre convisquessin diversos personatges, cadascun amb un rol molt específic. Aquests formen una dinàmica que sustenta el síndrome de l’impostor:
El Ferit
És una part vulnerable, que sovint es remunta a la infància. Porta la vergonya, el rebuig o se sent inadequat. Ho va viure en moments de desconnexió emocional, crítiques o exigències massa altes. Aquesta part creu profundament que “no és suficient”. Aquests sentiments també poden ser heretats però això ho deixem per un altre article.
El Crític intern
Actua com un protector dur, que intenta evitar que el Ferit torni a sentir aquell dolor. Ho fa mantenint expectatives molt altes o invalidant els èxits per evitar ser ferit si ens mostrem exitosos amb els altres. Es diu coses com:
- “No n’hi ha per tant.”
- “Podries haver-ho fet millor.”
- “Haig de seguir treballant.”
- “He tingut sort.”
- “Qualsevol ho hagués fet bé.”
El Sabotejador
El Sabotejador també vol protegir el Ferit, però amb una altra estratègia: davant la pressió del Crític, opta per posposar tasques (procrastinar) o evitar l’exposició. Aquesta part ens diu:
- “No cal que ho facis ara.”
- “Deixa-ho estar, allò altra és més urgent (quan no ho és).”
- “No val la pena això que et proposes. Vols dir que et farà feliç?”
Així evita el risc de fallar i protegeix el Ferit del possible dolor.
El Creador
Aquesta part vol créixer, destacar, crear i assolir objectius. És la veu que impulsa cap a reptes nous, que vol brillar i expressar potencial. Però sovint queda atrapada entre el Crític i el Sabotejador, vivint una frustració interna perquè no pot avançar lliurement.
El malestar associat amb el síndrome de l’impostor apareix degut als conflictes entre aquests personatges que habiten dins d’un mateix. Si aquests personatges es relacionessin entre si de manera tranquil·la- jo parlo de “baixar el volum”- la sensació que ens limita aniria perdent pes. La sentiríem cada cop de manera més llunyana i aniria perdent influencia en la nostra vida.
Com ho abordo?
Des de la psicologia més tradicional, sovint es tendeix a voler canviar les idees del Crític i enfortir el Creador per fer-lo tirar endavant i “rescatar” el Ferit. Això pot funcionar en un primer moment, però si no es dona espai a totes les parts, la dinàmica tornarà a repetir-se. Davant qualsevol dificultat, el Sabotejador reapareixerà, el Crític s’intensificarà i el Ferit tornarà a sentir-se petit, perpetuant el malestar.
La meva proposta és intervenir des d’una mirada més integradora, donant veu i espai a tots els personatges. No es tracta de protegir el Creador i el Ferit i lluitar contra el Crític o el Sabotejador, sinó d’entendre què protegeixen, què necessiten o què volen evitar fent el que fan. Cal escoltar el Ferit des d’un lloc segur i compassiu, per poder sanar la seva vergonya, el seu sentiment d’inadequació o el seu dolor de rebuig.
Quan facilito aquest diàleg intern, es possibilita que es restableixi l’equilibri entre les parts. El Creador no necessita empentes. Amb l’equilibri, podrà créixer de manera sostinguda, sense haver de lluitar constantment contra les altres veus. Així, es crea un espai intern més harmoniós, on totes les parts tenen el seu lloc i poden col·laborar en lloc de boicotejar-se.
Què pots fer tu?
Amb l’article d’avui, pretenc explicar el funcionament del síndrome de l’impostor i com ho abordo en un context terapèutic. Però també considero important donar-te algunes claus pràctiques que puguin ajudar-te a mitigar els seus efectes nocius, si encara no estàs en un procés d’acompanyament terapèutic.
Aquí tens alguns passos que pots posar en pràctica pel teu compte quan aparegui la sensació de “ser un impostor”:
Desenvolupa la consciència corporal i emocional
El primer pas sempre és desenvolupar la consciència del que et passa. Això vol dir crear espais tranquils on puguis connectar amb tu mateix. Et proposo començar amb 5 minuts de meditació, simplement posant atenció a la respiració, assegut en una postura còmoda i amb els ulls tancats. Aquesta pràctica ajuda a baixar l’activació del cos (ansietat, tensió) i et permet observar-te amb més calma.
Dona veu a la part impostora
Dona-li espai i veu a la sensació de “ser un impostor”. Una manera de fer-ho és mitjançant l’escriptura automàtica:
Agafa paper i llapis i escriu durant 5 minuts seguits tot el que et passi pel cap, sense filtres ni judicis.
Si en algun moment no saps què escriure, apunta literalment: “No sé què escriure” les vegades que faci falta i continua des d’aquí.
L’important és no frenar el flux d’escriptura.
Això et permetrà fer present a aquesta veu interna, que sovint actua de manera subtil o subconscient.
Llegeix el que has escrit com si fossis un amic
Quan hagis acabat d’escriure, llegeix el text com si fos un amic teu qui l’hagués escrit. Posa’t en la seva pell i pregunta’t:
- Què sents en llegir això?
- És cert tot el que diu aquest text?
- És sempre cert?
- Quines emocions creus que sent aquesta persona que ha escrit això?
- Què sents tu cap a aquesta persona que comparteix aquests pensaments?
Aquest exercici t’ajuda a prendre distància del pensament automàtic i a cultivar la compassió cap a tu mateix, com ho faries amb algú que estimes.
Dona espai a l’emoció que emergeix
Si has arribat fins aquí, és possible que sentis pena, tendresa o compassió pel teu “amic” (que en realitat ets tu mateix). La meva recomanació és que no evitis aquest sentiment. Permet-te escoltar aquest dolor, aquesta tristesa o aquesta por que ha aparegut i dona-li un espai dins teu, sense intentar canviar-lo immediatament.
Aquest és un moment clau per començar a sanar la part ferida que sosté el “síndrome de l’impostor”.
Comparteix-ho amb algú de confiança
Si et sents amb forces, et convido a compartir el que has descobert amb algú proper. Pots començar dient:
“M’he adonat que…”
I explicar-li què has escrit, com se sent aquesta part crítica i també com se sent aquesta altra part que ho observa i intenta comprendre-ho.
Compartir alleugereix el pes intern i reforça la connexió amb els altres, trencant l’aïllament que sovint alimenta el síndrome de l’impostor.
Respecta el sabotatge com una part del procés
És possible que en algun punt d’aquest procés aparegui una altra part que et distregui (mirar el mòbil, fer tasques no urgents, aixecar-te…). Aquesta és la part sabotejadora, que intenta evitar que entris en contacte amb emocions difícils.
Quan t’adonis que has desconnectat, no et jutgis. Simplement reconeix-ho com una part del procés, torna a centrar-te si pots, o deixa-ho per un altre moment. Tot compta, fins i tot adonar-se de la desconnexió!
Pensaments finals
El síndrome de l’impostor és una experiència que moltes persones hem viscut o vivim encara avui. Per abordar-lo, no es tracta de deixar de sentir allò que ens fa mal, sinó d’aprendre a escoltar totes les veus internes amb respecte i curiositat. Aquesta sensació d’impostor no desapareix d’un dia per l’altre, però amb aquest treball de consciència, espai i veu, pot anar perdent força. Pots començar avui mateix, amb petits passos, i descobrir que dins teu hi ha molt més que la veu del crític o del sabotejador. Hi ha un espai de compassió i confiança que espera ser reconegut.
Si t’ha agradat, apunta’t a la meva newsletter (que trobaràs més abaix 👇🏻). O fes-me arribar preguntes o comentaris a oscar@oscarpaytuvi.com. Gràcies!