La meva filla, de vegades, em diu: “Papa, tinc un trauma amb la quinoa!”. A banda de fer-me somriure, aquesta frase em fa pensar com, a casa i també a l’escola i en la nostra cultura en general, el terme “trauma” s’ha anat estenent. Però, tot i fer-lo servir sovint, moltes vegades no acabem d’entendre què significa realment.
En paral·lel, en els darrers anys, s’ha començat a incorporar amb més freqüència la perspectiva del trauma en l’atenció psicològica. Tradicionalment, aquesta mirada s’havia reservat per a casos extrems com exposicions a la mort, lesions greus o violència sexual. Avui, però, sabem que el trauma pot manifestar-se de moltes formes i que el seu impacte és molt més ampli del que es pensava.
Amb aquest article vull compartir algunes pinzellades sobre el trauma per convidar a les persones a mirar —a elles mateixes i als altres— amb més amabilitat i compassió, especialment en situacions que, sense aquest coneixement, podrien resultar difícils d’entendre o sostenir.
El trauma és la petjada en l’avui del que t’ha passat
Sovint es confon el trauma amb el que ens va passar—un accident, una humiliació, una pèrdua sobtada…—, però el trauma no és l’esdeveniment, sinó la petjada que deixa en el cos i en la ment. Quan el que vivim és massa aclaparador i no hi ha ningú que ens sostingui emocionalment, el nostre sistema nerviós no ho pot processar del tot.
El trauma és subjectiu
Dues persones poden viure una mateixa situació i tenir respostes completament diferents. El que per una pot ser sostenible, per una altra pot ser desbordant. Això depèn de molts factors que tenen a veure tant amb l’entorn social com a les pròpies disposicions de les persones en aquell moment.
La ferida del trauma és en el cos
El nostre sistema nerviós té un subsistema- l’autònom- que regula funcions com el ritme cardíac o la respiració sense que haguem de “pensar-hi”. Aquest sistema que funciona automàticament també s’encarrega de protegir-nos davant el perill amb tres possibles respostes:
- Lluita o fugida: el cos s’activa per defensar-se o escapar.
- Congelació: si no podem fer res, el cos es paralitza per protegir-se.
Un cop passa el perill, el cos hauria de tornar a la calma a través d’un procés natural de descàrrega i regulació. Però si no hi ha un entorn segur ni un vincle que sostingui l’experiència, aquest procés no s’acaba de produir. Llavors, la resposta queda “atrapada” i la persona pot quedar instal·lada en un estat d’alerta constant (hiperactivació) o en dissociació o desconnexió emocional i corporal (hipoactivació).
El trauma només es pot sanar des del cos i la connexió
Un model molt entenedor que utilitzo sovint és el dels tres cervells de MacLean que explica que el nostre cervell està subdividit en tres d’altres:
- Reptilià: regula funcions bàsiques de supervivència i activa respostes automàtiques.
- Límbic o emocional: és el que ens fa mamífers i socials i s’encarrega de processar emocions i l’estrès.
- Cortical o racional: pensa, planifica i dona sentit a l’experiència.
Per poder sanar, cal primer calmar la part reptiliana (sentir-se fora de perill), després assegurar el vincle (calmar el sistema límbic) i, finalment, reconnectar amb la part racional. No podem aprendre ni vincular-nos si sentim que la nostra supervivència està en joc. Tot passa per la seguretat i el vincle.
El trauma afecta la memòria
Quan vivim un trauma, l’hipocamp- que s’encarrega de la memòria contextual- pot bloquejar-se. Per això, podem oblidar l’esdeveniment a nivell racional, però continuar experimentant-lo a través del cos. En el cas de traumes viscuts en etapes molt primerenques (preverbals), ni tan sols es pot construir un relat sobre el que va passar, perquè encara no hi ha capacitat per emmagatzemar-ho com a memòria narrativa. Tot queda en el cos.
El trauma d’ahir es viu avui
Segurament coneixeu persones que viuen amb una sensació constant de perill i que es mostren inquietes, hiperactives o molt sensibles als estímuls. I d’altres que semblen absents, desconnectades o ensopides. El primer estat està relacionat amb la hiperactivació (alerta constant) i el segon amb la hipoactivació (col·lapse).
Són dues formes de desregulació del sistema nerviós que es poden manifestar tant en infants com en adults.
Això ens convida a pensar que algunes actituds que poden semblar exagerades o fora de lloc poden venir d’una memòria antiga que el cos recorda. La persona, sovint sense adonar-se’n, s’està protegint d’alguna cosa que va passar “ahir” posant-se en alerta o desconnectant-se “avui”.
El trauma té un peatge relacional
El trauma pot fer difícil establir vincles. Així, pot portar a l’aïllament, la desconfiança o la por a la intimitat emocional. Ens pot fer sentir diferents, com si no poguéssim encaixar.
Com és que em sento així si vaig tenir una infantesa “normal”?
Si pensem que el trauma només el viuen les persones que han viscut abusos, accidents o catàstrofes, ens pot costar entendre els propis símptomes. Però hi ha moltes formes de trauma que també deixen petjada:
- Trauma únic: Esdeveniments puntuals i intensos.
- Trauma repetitiu: Abús sostingut, sigui físic, emocional o sexual.
- Trauma acumulatiu: Situacions reiterades com crítiques constants o negligència emocional.
- Trauma d’aferrament: Falta de seguretat emocional en els primers vincles.
Reconèixer aquestes formes de trauma ens pot ajudar a mirar-nos amb més compassió i a entendre que allò que ens passa té sentit en el context de la nostra història.
Recomanacions
- És normal que sentis el que sents. Si després de llegir aquest article t’adones que et sents desregulada o que tens respostes que no pots controlar, això no vol dir que estiguis trencada. El que fa el teu sistema nerviós és intentar protegir-te.
- La seguretat és el primer. Busca espais, persones i llocs que et permetin descansar i respirar. La seguretat no és un luxe, és la base de la regulació.
- Escolta el teu cos. Com hem vist, el trauma deixa petjada en el cos. I en el cos trobaràs pistes que indiquen si hi ha alguna ferida que necessita ser atesa. Aquestes poden ser dificultats per descansar, tensió muscular, respiració superficial o desconnexió corporal entre d’altres. T’animo a moure’t i fer activitats corporals no exigents que t’ajudin a reconnectar amb el teu cos.
- Observa i pregunta. Observa, sense judici, les teves reaccions. Et mostres hipersensible o molt poruga? Tens records intrusius o dificultats per vincular-te? De vegades, la pròpia desconnexió o dissociació és difícil de veure-se-la un mateix. Pregunta a persones de confiança com et veuen pel que fa a la hiperactivació o la hipoactivació: si et noten absent sovint, o hiperactiva, i en quines situacions es dona més.
- Busca acompanyament terapèutic especialitzat. És clau trobar un professional amb formació en trauma que entengui com funciona el sistema nerviós i que pugui acompanyar-te amb presència i respecte.
- Dona’t temps. El treball amb el trauma pot ser lent. Tingues paciència i compassió per tu mateixa.
- Confia en el teu ésser o ànima. Encara que de vegades sigui difícil veure’l o sentir-lo, tens dins teu un part de tu sana, sàvia i compassiva que podem anomenar ésser o ànima. Tu no ets el teu trauma. El teu ésser pot acompanyar les parts ferides, amb ajuda, cap a la sanació.
- Honora la teva història. Ets molt més que les ferides que vas patir i, al mateix temps, el trauma forma part del teu camí.
- Cultiva la connexió amb els altres. La sanació passa pel vincle. No cal que transitis aquest camí tota sola.
- El trauma pot portar regals. El procés de sanació pot portar-te, amb el temps, a reconèixer les fortaleses, recursos i la saviesa que han crescut a través del dolor.
Per acabar
Comprendre el trauma ens convida a mirar amb més tendresa i compassió allà on abans hi posàvem incomprensió o judici. Quan coneixem com funciona el trauma i el nostre sistema nerviós, podem començar a atendre el que ens passa amb més respecte, paciència i amor. I potser, així, retrobar una manera de sentir-nos vius i segurs dins nostre i amb els altres.