(Traducció de l’article que vaig escriure fa quatre anys en castellà)
Anomenem mort perinatal a la mort del nadó durant el període gestacional o en acabar de néixer. Es tracta d’un dol invisible —un secret dins d’un misteri, com diu Ana Pía López— que pateixen moltes famílies.
La invisibilitat d’aquest dol fa que les persones que el pateixen s’autocensurin i no comparteixin el seu dolor, cosa que incrementa les possibilitats de que el procés de dol s’interrompi i s’allargui. I això no és una cosa que afecti poques persones. Només a Espanya, es produeixen entre seixanta i cent mil morts durant la gestació i just després de néixer. Això són entre seixanta i cent mil famílies que entren en un procés de dol cada any. Aquestes famílies es trobaran transitant un dol que “se suposa que no haurien de tenir”, alhora que han de continuar amb les responsabilitats relacionades amb la feina i amb els fills vius que ja tenen. Sense suport, el dol pot desembocar en problemes de salut mental pels progenitors.
Afortunadament, en els darrers anys, el dol perinatal s’ha visibilitzat força i s’han creat moltes associacions —com Petits Amb Llum, Umamanita, Bressols o Dol d’estels entre d’altres— que es dediquen a donar a conèixer aquest tipus de pèrdues, a oferir suport a les famílies que les pateixen i a proporcionar eines per als professionals sociosanitaris que atenen aquestes famílies. Una de les eines més útils són els grups d’ajuda mútua- jo en vaig facilitar un a Petits amb llum- on pares i mares en dol es troben per compartir les seves experiències, cosa que els ajuda a transitar aquest dol.
Tanmateix, un simple repàs dels recursos al voltant d’aquest tema ens permet veure que l’enfocament que s’ofereix és majoritàriament el de l’atenció principalment a la dona com a persona que ha gestat i “perdut” el nadó. L’home com a subjecte en dol és sovint exclòs i el seu dol és encara més deslegitimat. En aquest article, pretenc enfocar, des d’una mirada sistèmica, la inclusió de la figura paterna i els consells que, des d’aquesta perspectiva, faciliten un dol saludable per a tots els membres de la família, tant nuclear com d’origen.
Principis sistèmics en el dol perinatal
A continuació, examinem, partint dels principis sistèmics, allò que podem fer per transitar un dol per mort perinatal de manera saludable:
Pertinença
Aquest principi tracta de donar lloc a tot allò que és; és a dir, de no excloure ningú del nostre sistema familiar.
En el cas de la mort perinatal, passa sovint que s’intenti enterrar el dolor de la pèrdua i, amb això, s’oculti l’existència d’aquest fill que se’n va anar abans d’hora. Moltes vegades, si això succeeix, a banda de les dificultats dels pares, els fills posteriors poden, en terminologia sistèmica, “prendre” el lloc del nen o la nena morta, cosa que els pot comportar problemes de caire psicològic o somàtic en el futur. El procés de dol ens convidarà, des d’aquesta perspectiva, a reconèixer la pèrdua del fill com una realitat, que aquest fill ha existit i forma part del sistema familiar.
Una altra dificultat pel que fa a la pertinença es refereix a la posició del progenitor home. Existeix a la societat una tendència a atribuir les cures durant la gestació i la criança més a la dona i, per tant, si es produeix la mort perinatal d’un fill, també és a la dona a qui s’atribueix més dolor i, d’alguna manera, s’exclou l’home del procés de pèrdua. Des d’aquí, animem l’entorn familiar, sanitari i social a dir-li al pare, amb paraules o sense: “Tu també has perdut un fill i veig el teu dolor.”
Ordre
Aquest principi tracta de respectar l’ordre familiar i ens empeny a no ocupar un lloc que no ens correspon.
Per exemple, en la mort perinatal, de vegades passa que un avi o una àvia es dol de manera molt ostensible i el fill —pare o mare del nadó mort— no té espai per ocupar-se del seu propi dolor i es veu empès a atendre el seu progenitor. En aquest punt, convidem el progenitor en dol a dir-li —ni que sigui internament— al seu pare o mare: “Veig el teu dolor, però no puc ajudar-te. He d’atendre el meu propi dolor i la meva família (parella i fills).”
Moltes altres vegades, si hi ha fills grans, aquests es veuen empesos a cuidar dels pares en dol. Això també és un desordre que demanarà als pares que diguin als seus fills: “Estic trist/a per la mort del teu germà o germana, però no necessito que em cuidis. Som nosaltres, com a pares, qui et cuidem a tu.”
Equilibri
Aquest principi tracta de trobar un equilibri entre el que donem i el que rebem, cosa que és especialment important en la relació de parella.
Sovint, a l’inici del dol, el progenitor masculí s’ocupa de la mare del nadó, la cuida i li procura un espai perquè es pugui doldre. Si hi ha sort, la dona farà el mateix pel pare posteriorment. La parella anirà així donant-se mútuament espais de dol. Tanmateix, de vegades això no es dona i es produeix un desequilibri entre el donar i el rebre, cosa que pot generar ressentiments. En aquest sentit, convidem els pares en dol a compartir les dificultats de relació, a reconèixer el que han donat i el que s’han permès rebre de la parella i a poder legitimar les diferències de gènere en la gestió del dol.
Destí
Aquest principi ens convida a assentir al destí o, dit d’una altra manera, a dir sí a aquelles experiències que no es poden modificar.
Aquest potser és l’últim estadi del dol, en què una persona és capaç d’acceptar la mort del fill recordant-lo amb amor, honorant la seva memòria, mirant cap endavant i continuant amb la vida que se li ha donat. De manera simbòlica, els progenitors en dol són capaços d’adreçar-se al fill que va morir i dir-li: “Accepto el teu destí. Ara continuaré amb la meva vida portant-te al cor.”
Als professionals
Convido els professionals de la salut i de la intervenció social a revisar els propis dols i a explorar les seves figures internes —paterna, materna i el nen interior— per tal d’integrar-les i evitar que interfereixin en l’atenció a les famílies. Aquest procés facilita una mirada més comprensiva i una atenció més sensible i completa a les famílies que viuen aquest dol.
Dedicat al meu fill Max Paytuví Samsó